Fa uns dies vaig llegir que tothom té algun talent, només es tracta de situar a la persona en el lloc adequat perquè el seu mèrit aparegui i resulti útil. Durant uns minuts vaig estar reflexionant i va acudir a la meva ment una vella història que solia explicar el meu pare. Adverteixo al lector que es tracta de fets reals que van succeir, a principis dels anys 70, en una empresa de gran tamany del sector siderometal·lúrgic. Aquella companyia emprava, en aquells dies, a més de 2.000 persones, i no seria exagerat afirmar que més de la meitat dels habitants de la localitat vivien directa o indirectament gràcies al valor generat per la producció i venda de material elèctric.
Acabava de desembarcar el nou director de producció, bon observador i oïdor, motiu pel qual la seva primera decisió va ser la visita a les instal·lacions. Aquella fàbrica ocupava un espai immens, amb edificis inacabables replets de material, maquinària i persones. En aquest temps no hi havia sistemes informàtics per a controlar la producció, ni les existències, ni tan sols l’ingent nombre d’empleats en nòmina: els processos administratius es feien bàsicament a mà o, en el millor dels casos, gràcies a les meravelloses Olivetti.
En una de les primeres excursions, el director de producció va voler passar revista al major dels magatzems, una nau de dimensions descomunals, on li va rebre el cap de magatzem. Després de recórrer centenars de metres per aquell laberint de lineals, prestatgeries, passadissos, caixes i pols, l’alt directiu va preguntar al seu acompanyant: “Quin és el principal problema que té aquí? L’encarregat va quedar francament sorprès que el seu cap s’interessés a saber què es coïa pels baixos fons de l’empresa, i va respondre sense dubtar: “Miri, Sr. Director, això és molt gran i tenim moltíssims operaris. Sovint és difícil trobar a les persones… parlant clar, hi ha qui desapareix durant gran part de la jornada i és impossible saber on es troba”. L’espavilat executiu va entendre immediatament que el seu subordinat tenia treballadors amb l’habilitat per a amagar-se durant hores i dormisquejar tranquil·lament en els seus amagatalls, així que va inquirir: “Algú especialment hàbil en l’art de l’evaporació?”. El cap de magatzem no va dubtar: “Mariano és un artista, el millor… vull dir, el pitjor, Sr. Director”.
L’endemà, el màxim responsable de producció va manar cridar a Mariano. Convé recordar que en aquells anys la legislació laboral no facilitava en absolut l’acomiadament, però així i tot es va córrer el rumor que els feliços dies de l’esmunyedís Mariano havien arribat al seu final. No sabem què degué pensar l´interfecte en entrar en l’ampli despatx on li va rebre el Sr. Director amb un somriure als llavis. “Passi, passi, Mariano, què tal van les coses pel magatzem?”, a la qual cosa el treballador –entre intrigat i atemorit- va balbotejar una cosa inintel·ligible. “M’han comentat que vostè coneix el magatzem molt bé, tots els racons, oi?”. “Com el palmell de la meva mà”, es va atrevir a dir l’empleat amb un cert orgull. “Veurà, Mariano, resulta que alguns treballadors tenen el costum de buscar amagatalls on descansar en hores de treball”. “Alguna cosa he sentit, Sr. Director, però jo no sóc de fer cas de xafarderies, hi ha molta feina, ja sap vostè”. “Clar, clar, Mariano. Tinc una important missió per a vostè. He pensat que, donat el seu gran coneixement de cada mil·límetre del magatzem, podria ocupar-se que ningú es prengui la llibertat de desaparèixer. En altres paraules, vull que controli al personal irresponsable, que els paguem per a treballar, no per a dropejar. Es veu vostè capaç, Mariano? “Sr. Director, no podria vostè haver triat millor persona per a aquesta tasca”.
Poden endevinar que, a partir d’aquest moment, el promocionat va ser implacable en la persecució dels companys desvergonyits, al punt de convertir-se en la clau explicativa del portentós increment de productivitat que va experimentar el magatzem. I així va ser com el nou director, gràcies al seu vast coneixement de la naturalesa humana i no menor perícia per a transformar problemes en oportunitats, va aconseguir fer brillar el talent ocult de Mariano, tot i que no faltaríem a la veritat si diguéssim que, més que ocult, estava amagat.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
