Està el pati regirat amb l’operació retorn… al treball presencial: una part desitjosa de mantenir la llibertat d’organitzar el seu propi temps, però també amb la inquietud de no pocs professionals que no han acabat d’adaptar-se al món virtual. I això que no faltava qui ho pintava, no fa d’això molts mesos, com el nou edèn laboral.
Quan escolto la frase: “… ha vingut per a quedar-se”, no puc evitar somriure amb una certa sorna, perquè amb certesa ningú no sap el que passarà en el futur. L’avantatge de treure la bola de vidre és que, fins que arribi el moment de comprovar si la predicció va ser encertada, passarà tant de temps que haurem oblidat qui va fer d’Oracle de Delfos. Per a l’ésser humà, la incertesa del futur sempre va provocar tant desassossec com recança en altres ocasions.
Doncs bé, corren mals temps per al teletreball (que cantarien avui els viguesos Cops Baixos) a tenor de les notícies que ens arriben de grans empreses tecnològiques, i és que a cal ferrer… ja sabem de quin material són les culleres. I si els Google de torn han tocat a arravatament perquè les seves hosts tornin a palau (llegeixi’s seus i oficines corporatives), la resta de mortals ja li veiem les orelles al llop de la presencialitat. Diu la dita: “Més llaura l’amo mirant que una parella de bous llaurant”, la traducció lliure adaptada de la qual als nostres dies podria ser: “Més produeix la direcció mirant que la plantilla teclejant des de casa”.
Què ha passat per a perdre la fe en el treball a distància?
Les empreses esgrimeixen diversos motius, alguns més confessables que altres, però subjeu la idea que la falta de contacte físic ha provocat una desacceleració d’aspectes emocionals que, fins i tot difícils de mesurar, tenen un impacte innegable en els resultats de les companyies. Quan les persones se submergeixen en les seves pròpies tasques, aïllades de la resta de membres de l’equip, tenen més dificultats per a trobar el sentit del seu treball. Això incideix negativament en el saludable orgull de pertinença a un col·lectiu, i aquest desenganxament emocional posa en perill el compromís amb els valors corporatius.
D’altra banda, seríem càndids si no identifiquéssim un factor que està pesant com una llosa: en general, la línia de comandament es troba incòmoda amb les noves circumstàncies provocades per la pandèmia. És obvi que es requereixen capacitats diferents per a liderar a distància, com ara mantenir a l’equip unit, establir indicadors de rendiment i supervisar sense necessitat de castigar la teva gent amb un munt d’hores a la setmana en reunions interminables de plasma. Almenys les presencials ens permetien les converses de cafè, aquell moment en què la connexió física entre persones propícia més acostaments i solucions que les tedioses i improductives videoconferències.
A aquest pas matarem una gran oportunitat per a conjugar millor el temps de treball amb el personal i familiar. Tal com succeeix sovint, en el terme mitjà està la virtut. Ni el treball a distància és la panacea que havia de fer-nos lliures, creatius i feliços, ni tampoc el cos posseït per un dimoni al qual cal exorcitzar. No sé per què tot aquest assumpte em recorda la història d’aquella caserna militar on un oficial es va fer mal en caure d’una bicicleta; la resposta dels conspicus i cabals comandaments militars davant tan gran insolència del velocípede va ser dràstica: la bicicleta va ser declarada culpable i arrestada sine die.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
