Una enquesta de la Fundació Adecco, realitzada entre 160 professionals dels Recursos Humans, revela que el 83% d’aquests responsables no ha contractat cap persona més gran de 55 anys en l’últim any, mentre el 40% admet que l’edat els genera dubtes sobre l’adaptació al lloc amb un òptim acompliment; per la seva banda el 45% diu no haver tingut l’oportunitat d’incorporar sèniors, ja que no han rebut candidatures d’aquest col·lectiu.
Les quatre principals causes del rebuig als que pentinen cabells blancs (en el millor dels casos) són certament llocs comuns: la desactualització de competències tècniques, la manca de flexibilitat, l’encaix en una plantilla jove i un major absentisme. Com encertadament afirma Francisco Mesonero, director general de la Fundació Adecco, “aquestes creences són producte de prejudicis i estereotips molt assentats en l’imaginari social, que es traslladen a les empreses i donen lloc a la discriminació per edat. No obstant això, són pensaments anacrònics que empobreixen les organitzacions i la societat en el seu conjunt, en rebutjar valors tan habitualment presents en els sèniors com l’experiència, la maduresa, la temprança o la fidelitat. A més, resulta un absolut contrasentit discriminar a un treballador madur en una societat en màxims històrics d’envelliment, en la qual la força laboral sènior serà la dominant i en què l’edat de jubilació tendeix a incrementar-se “.
Si observem les dades de l’INE, la tempesta perfecta plana sobre la demografia espanyola, una mena de còctel fatal que combina una taxa bruta de natalitat en alarmant descens (8,41 per mil el 2017 enfront del 10,21 per mil el 2011) amb la millora contínua de l’esperança de vida, que actualment es xifra en 80,4 anys per als homes i 85,7 per a les dones. Això dóna com a resultat un creixement vegetatiu negatiu acumulat entre 2015 i 2017; dit en altres paraules, la clàssica piràmide d’edats s’està transformant en un con, el que sens dubte portarà el col·lapse del sistema de pensions -i en general de l’estat de l’benestar- de no actuar amb diligència i fermesa. És una gran amenaça per a la sostenibilitat de la nostra societat que el col·lectiu de més grans de 55 anys suposi el 13% de l’total de desocupats, quan fa 10 anys no passava de el 7%.
Què podem fer?
Elena Cascante, presidenta de 50plus i sòcia directora de l’Observatori GT (gestió i talent), ha publicat recentment, a la revista AEDIPE, un excel·lent assaig en què proposa la posada en marxa de polítiques que permetin una gestió adequada de la diversitat generacional, de manera que les empreses siguin reflex de la pròpia pluralitat de la societat (el que redundarà en una millor visió de les necessitats dels clients), es propiciï l’increment de la creativitat i el talent -al posar en contacte diferents generacions- i, en conseqüència, millori la productivitat gràcies a un major compromís dels empleats.
Les fórmules que suggereix Cascante són variades: en primer lloc és clau regenerar el valor de l’experiència i coneixements dels sèniors (el que desactivaria el prejudici sobre la desactualització); així mateix cal facilitar la transferència de coneixements intergeneracionals mitjançant eines com el mentoring invers; impulsar carreres professionals que creïn valor a l’empresa fins a la jubilació; potenciar l’ocupabilitat dels sèniors a través de la formació contínua i de nous rols; implementar models de treball adaptats a cada moment vital i organitzatiu; i el desenvolupament d’una cultura d’empresa inclusiva i integradora mitjançant la creació d’equips de treball intergeneracionals.
Cal no oblidar, com sàviament va indicar Oliver Wendell Holmes, que “El jove coneix les regles, però el vell les excepcions”.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
