Vivim en l’era de la irreflexió, una època en què parar-se a pensar equival a improductivitat, pèrdua de temps. Tant és així que els períodes de festa són més aviat una continuïtat de l’agenda plena que ens oprimeix fins a l’extenuació durant tot l’any. En una societat progressivament secularitzada, el reguitzell inacabable de tasques a realitzar substitueix al déu que estrenyia però no ofegava. No hi ha escletxa per on introduir tot just uns minuts de pensament crític.
I mira que el patrimoni popular ens xiuxiueja des de la seva saviesa la conveniència de mantenir assossegades converses amb nosaltres mateixos, diàlegs fructífers enmig d’aquesta bogeria anomenada velocitat que de vegades confonem amb l’agilitat: “Vesteix-me a poc a poc que tinc pressa” o “Les presses no són bones conselleres” són dites caigudes en desgràcia. Som a l’era de la rapidesa, volem assemblar-nos a màquines de vertiginosos càlculs que mai van conèixer el descans ni en els dies de festa (que diria el poeta), i competir en aquest terreny és un suïcidi col·lectiu de l’estirp humana.
Potser es tracta, sense més, d’un error de reduccionisme semàntic. M’explico amb un exemple. Encara que un elefant no té la rapidesa d’un mosquit, no dubti que en el mateix moment que el proboscidi decideix que és vostè una amenaça, la seva trompa es mourà amb inusitada celeritat per colpejar sense possibilitat de rèplica. Aquesta lliçó del món de la biologia conté un interessant aprenentatge per a les nostres empreses.
No podem conduir un autocar de la manera que fem servir un utilitari. Conèixer què portem entre mans és essencial per treure el màxim rendiment en una organització, però per aquest fi necessitem pensar estratègicament i no sucumbir a l’impuls atabalat de qui no sap qui és ni per a què existeix. De vegades acudeix a la meva ment la imatge del tennista novell parapetat darrere de la seva raqueta, rebotant com pot els llançaments del seu adversari més experimentat i pacient que sap desgastar al seu oponent abans de descarregar el cop de gràcia.
En els meus temps d’universitari, em vaig imposar una disciplina molt profitosa. Quan m’enfrontava a un examen, mai començava a escriure fins engiponar en el paper (o en la meva ment) un esquema del desenvolupament de la meva resposta. Vaig adquirir la sensatesa de no cedir a l’impuls d’escriure abans de pensar, tot i que la majoria dels estudiants feien tot el contrari. En el moment que encaixava les peces, l’exercici era tan simple com redactar un relat ja conegut. Ho feia d’una tirada mentre els meus companys movien els seus bolígrafs a ritme de stop and go (accelerar sense control fins frenar en sec).
Hi ha qui ens vol convèncer que l’estratègia és una eina polsegosa i rovellada, com eines de vells llauradors, que la productivitat es contraposa a l’exercici del pensament reflexiu, que omplir l’agenda de tasques i accions (en moltes ocasions vàcues) és sinònim de lideratge i èxit… Reivindico la capacitat humana de pensar abans d’actuar, pensar abans d’obrir la boca… però no quedar-nos en el món contemplatiu, tot el contrari, com l’escaquista, moure la peça seguint una estratègia dúctil que té en compte els moviments de l’adversari sense oblidar la seva raó última de ser: tombar el rei (dit sigui sense ànim ideològic).
Inicialment publicat a Indicador de economía.
