En una entrevista a principis dels anys vuitanta, l’insigne músic francès Jean-Michel Jarre explicava que el sintetitzador, instrument per excel·lència de la música electrònica, va ser una creació d’enginyers. En els seus primers balbotejos, l’engendro va experimentar successives millores tècniques, però va ser la seva adopció per músics (com ara Tangerine Dream, Vangelis, Kraftwerk, Emerson, Lake and Palmer, els espanyols Neuronium o el mateix Jarre) el que va permetre al sintetitzador mostrar les seves veritables possibilitats estètico-musicals: la tecnologia al servei de la intenció.
És un lloc comú confondre transformació digital amb simple digitalització, gran error comparable a pensar que les vestidures luxosos converteixen en elegant a una persona de comportament arrabalero. Sempre ha estat més fàcil canviar l’accessori que questionar els fonaments que suporten el pes d’una construcció, ja sigui social, ètica o material. Ja se sap que la guineu perd el pèl però no la seva traça.
Una recent enquesta realitzada per la Harvard Business Review Analytics Services al costat de la consultora Red Hat, entre 700 empreses de sectors diferents, posa en relleu la preocupació dels líders davant una era absolutament disruptiva (el que es coneix com VUCA, és a dir, una època en què regna la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat). No obstant això, els resultats a dia d’avui són discrets, ja que únicament el 13% dels enquestats manifesta que la seva empresa està preparada per al que s’acosta.
Com es pot entendre semblant paradoxa? Els alts executius admeten ser conscients que la intersecció entre biotecnologia i infotecnologia produirà en breu un canvi de model econòmic, social i polític: no sabem del cert com serà aquest futur, però ningú dubta que distarà força del què hem conegut durant els últims 70 anys. Avui, mentre el vell món ha entrat en fase terminal, el nou nadó tot just gateja però creix molt de pressa. Permeteu-me parafrasejar a l’inigualable Manuel Machado per a dir que un dels dos mons ha de gelar-nos el cor.
L’estudi esmentat va detectar dos factors clau en els processos de transformació digital: el compromís de l’alta direcció i el canvi cultural de l’empresa, és a dir, la transformació digital va de persones més que de tecnologia. De poc serveix canviar tota la tecnologia d’una organització si seguim treballant amb les mateixes creences, postulats, normes i conductes. Digitalitzar les ordres de fabricació és una millora, però treballar amb tecnologia que ens permeti combinar les dades, la intel·ligència artificial i el talent humà per enamorar al client, optimitzar les operacions, crear bons productes o donar poder als empleats … és un altre nivell, no hi ha dubte.
Un bon procés de transformació digital requereix, primer de tot, una reflexió estratègica de l’negoci (per a què volem la tecnologia, què ens ha d’aportar, quins problemes ens resol o quines oportunitats ens ofereix). Ja ho va dir el conegut escriptor Tom Clancy: “La tecnologia és només una eina. La gent fa servir les eines per millorar les seves vides “. No busqui respostes en la tecnologia sense fer-se prèviament les preguntes adequades. Atès que les inversions compromeses poden ser ingents, seria suïcida comprar tecnologia sense establir un pla amb objectius, recursos, temporalitat i seguiment. Això és fonamental si no volem acabar enterrant diners, il·lusions, esforç i, a les males, administrant l’extremunció a l’empresa.
No es deixi intimidar per modes, gurus, futuròlegs, tecnòfils, tecnòfobs o venedors de deliris vans. Abans d’incorporar una determinada tecnologia al seu negoci (i per extensió a la seva vida quotidiana) recordi la sàvia frase de Rudyard Kipling: “Sis honrats servidors em van ensenyar el que sé. Els seus noms són: com, quan, on, què, qui i per què “.
Inicialment publicat a Indicador de Economía
