Reconec que sóc un privilegiat, ja que vaig tenir un pare que sabia explicar històries amb una intenció clarament pedagògica, que utilitzava la tradició oral per transmetre´m valors, ensenyaments i consells, en definitiva, m’ajudava a créixer com a persona. Lamento, per tant, desil·lusionar als que han descobert el storytelling recentment, però l’art d’explicar històries enfonsa les seves arrels en la nit dels temps.
El meu pare va començar a treballar en una empresa de material elèctric a mitjans dels anys cinquanta, un projecte industrial d’un emprenedor barceloní que amb unes poques màquines i molta passió va posar en marxa el seu negoci. Encara que l’empresa va arribar a comptar amb més de dues mil persones en els anys setanta, quan es va incorporar el meu pare amb prou feines eren trenta o quaranta.
Arribades les entranyables dates nadalenques, el propietari va decidir portar els seus empleats a un restaurant de la localitat per agrair-los l’esforç de tot l’any. Avui dia és difícil de creure, però en aquells anys degustar pollastre era tot un festí (el meu pares, de fet, només es permetien gaudir d’aquest plaer culinari els diumenges). Així que l’amo de l’empresa va encarregar un menú on el plat estrella era el conegut pollastre, esperant així delectar el paladar dels treballadors.
Quan els cambrers van servir el gall, l’amfitrió va observar la incomoditat de molts dels allí presents. En aquells temps, les classes treballadores no acostumaven a fer servir coberts com ara ganivet i forquilla. Aquest home, de posició social més que acomodada i avesat a les bones maneres de la classe benestant, es va dirigir als comensals amb aquestes paraules: “A mi em perdonareu, però jo gaudeixo més del pollastre si m’ho menjo amb les mans “. Els empleats allà reunits van sentir un enorme alleujament en el seu interior i van poder gaudir del convit sent ells mateixos.
Per què m’explicava el meu pare aquesta anècdota? Encara que mai no m’ho va dir, per a mi és evident que el seu propòsit era transmetre´m la importància cabdal de la humilitat. Ningú no és més que ningú pel simple fet de tenir més diners o posició social. Aquell empresari va construir un imperi tractant bé a les persones, amb empatia i respecte vers aquells que cada dia li ajudaven a fer més gran el seu nom (no en va l’anagrama de l’empresa eren les seves pròpies inicials). El líder -que es precia de ser-ho- ha d´estar al servei dels altres amb humilitat. Com bé va dir un altre gran home que vaig conèixer: “Tracta bé a la gent, perquè a la curta dóna felicitat, i a la llarga, diners”. En aquest ordre.
Llàstima que els que van prendre el relleu d’aquell gran empresari barceloní (com sol succeir) no van estar a la seva altura i l’empresa es va sumir en successives crisis que la van fer irrellevant amb el pas dels anys. Potser aquests successors, en la seva altivesa, no van posar en pràctica els valors continguts en les històries dels seus pares. En tot cas, convinc, amb la insigne escriptora Agatha Christie, que “quan no hi ha humilitat, les persones es degraden”.
Inicialment publicat a Indicador de economía.
