A mitjans dels anys seixanta, els sociòlegs Thomas Luckmann i Peter L. Berger van publicar una de les obres més influents del segle passat: La construcció social de la realitat. La tesi dels autors és que els participants d’una cultura accepten tàcitament determinades institucions o realitats i es comporten com si de debò existissin. En els nostres dies, Yuval Noah Harari, reconegut escriptor, historiador i filòsof, ha acoblat la teoria luckmann-bergeriana amb la seva pròpia visió historicista de l’ésser humà. L’intel·lectual israelià sosté que l’ésser humà va arribar a dominar el món gràcies a dos detalls: en primer lloc, la seva capacitat per a construir i compartir relats; i en segon terme, la seva perícia per a col·laborar amb altres humans fins i tot sense conèixer-los. Cada vegada que pugem a un avió, utilitzem els serveis d’un taxi o gaudim de les atraccions de Portaventura, per citar alguns exemples, posem la nostra vida en mans de persones de les quals no sabem absolutament res: enginyers, tècnics, conductors, operadors, etc.

Les teories anteriorment assenyalades explicarien com atribuïm qualitats humanes a mers constructes socials (o relats). Li posaré un exemple per a explicar-me millor. En el planeta hi ha milions de persones que no combreguen (per ser delicats en l’expressió) amb la cultura i els valors nord-americans, però en canvi professen una indestructible fe en el dòlar. L’efectivitat del mercat monetari depèn del fet que el món sencer actuï com si els diners fossin “naturals” i no una simple invenció humana. Per poc que pensem en la nostra “realitat” com a espècie, descobrirem que l’actual civilització (i les que ens van precedir) s’aguanta gràcies a una sèrie de relats que ens permeten col·laborar a gran escala.

Seguint la mateixa línia argumental, convindran amb mi que les empreses són ens abstractes, mites, creacions  que han alimentat una manera de fer particular. Les cultures organitzacionals modelen comportaments predictibles, en funció d’unes normes (sovint no escrites), que faciliten a un grup humà tocar en la mateixa tonalitat a fi d’aconseguir certs propòsits. Els éssers humans ens integrem en complexes xarxes comunicatives que conformen projectes empresarials de grandària variable. Aquesta habilitat, indubtablement humana, permet coordinar els esforços col·lectius i les tasques individuals a partir de visions estratègiques que – no se sorprengui- també són històries que el gruix de persones en una organització comparteix, i a les quals dóna marxamo de certesa. I quan no és així, l’estratègia té menys consistència que un gelat de gel en ple estiu.

Avui que moltes veus autoritzades reclamen, amb urgència, que les persones estiguin en el centre de les empreses, és molt convenient recordar que les organitzacions són creacions humanes, no tenen vida real. Quan algú diu: “La nostra empresa està sofrint les conseqüències de la crisi”, no deixa de ser una convenció del llenguatge (sí, la paraula és el més poderós instrument per a crear realitat), perquè som les persones les que de debò patim. I aquest punt em sembla crític si volem situar a l’ésser humà en el centre de les organitzacions. La digitalització ens posa a prova amb la seva atracció irresistible i les seves promeses de solucions definitives i infal·libles, de manera que ens sentim com Ulisses fent front al fascinant cant de sirenes: “Detingues la teva nau i vine a escoltar les nostres veus. Després de delectar-se amb elles, els qui les van escoltar es van alegres coneixent moltes coses que ignoraven,…sabem tota allò que succeeix sobre la terra fecunda”.

La transformació digital de les nostres empreses és tan necessària com inevitable, però acabarà estampant els nostres projectes empresarials contra les roques, tret que entenguem la funció que exerceix la cultura dins d’una organització. Si no som capaços de transitar d’un vell relat analògic a un nou, on les persones -realment- ocupin el centre del sistema i puguin trobar sentit al que fan, assistirem a l’ocàs de les empreses enteses com a relat compartit per un grup de persones compromeses darrere d’un objectiu comú.

Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona