Corria l’any 1987 quan Gabinet Caligari va arribar al zenit musical amb el llançament de l’àlbum “Camino Soria”, entre les inoblidables cançons del qual es troba La fuerza de la costumbre, un retrat de la rigidesa mental i emocional de l’ésser humà forjades a través d’ l’educació i l’hàbit. Diu una estrofa de la lletra: “Des de petit em vaig acostumar, a mai preguntar per què, menyspreant els premis tant com el càstig (…) si per costum vaig estimar, per costum vaig oblidar”.
Uns anys més tard, just després dels fasts del 92, Espanya va entrar en una etapa de crisi aguda per la manca de demanda. Recordo les meves visites comercials recorrent tristos i deserts polígons plens de naus on s’emmagatzemava gènere en espera de compradors a l’engròs. Podies equipar tota una oficina amb mobiliari de segona mà per un preu irrisori.
En aquell temps treballava per a una empresa que va experimentar un descens alarmant de vendes, la qual cosa va empènyer al seu director general a prendre mesures molt dràstiques de minoració de costos. Com era d’esperar, el capítol de personal havia de passar pel ribot de fuster per deixar-lo fi com paper de fumar. El directiu en qüestió em va confessar que mai abans havia acomiadat a ningú, de manera que se sentia realment incòmode.
Va arribar el dia indicat i el màxim responsable mostrava a la clares una notable ansietat, fins al punt de fumar compulsivament durant tot aquell matí. Abans de procedir amb la primera víctima de la reducció, es va acostar a mi per demanar-me que acompanyés al seu despatx a l’interessat. Per la dicció trencada i la seva gestualitat, era fàcil aventurar la mala estona que estava passant, encara que de justícia seria dir que pitjor moment l’esperava a l’empleat.
Aquest mateix procediment es va repetir en nombroses ocasions durant les següents setmanes, fins que un dia, el director es va apropar a mi relaxat, sostenint la cigarreta amb soltesa i suficiència, per indicar-me que truqués al següent de la llista. I a continuació, amb inflexió de veu segura i assossegada, em va reconèixer: “Doncs no que això em comença a agradar!”. Coneixent-lo, de seguida vaig entendre la seva exclamació com l’efecte pervers d’un mal (encara que necessari) hàbit adquirit: havia practicat i perfeccionat una nova competència que en el passat no dominava en absolut.
Sense cap dubte, l’ésser humà té la facultat de acostumar-se a tot tipus de circumstàncies, fins i tot les que ens semblen inversemblants, indignes o inacceptables, amb el risc cert de conculcar els nostres propis valors a força de convertir l´inadmissible en justificable, quan no en gratificant. Horace Mann, educador nord-americà vuitcentista, ens brinda l’epitafi d’aquesta història: “L’hàbit és com un cable; ens anem enredant-hi cada dia fins que no ens podem deslligar “.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
