Fa alguns dies em vaig veure impel•lit a participar en el “amic invisible”, un típic joc nadalenc convertit ja en un clàssic de les festes blanques, si bé en la seva versió més moderna, aquella que utilitza una app per a gestionar tant l’encreuament de parelles com la comunicació personalitzada mitjançant un missatge al WhatsApp. Un exemple més de la imparable digitalització de la nostra quotidianitat mundana.
Va voler l’atzar (l’esmentada aplicació, per a major precisió) que la persona a qui havia de fer-li un regal fos amant de la música, no en va ella mateixa va suggerir –a través del grup de xat creat a aquest efecte- l’objecte que estaria encantada de rebre del seu amic invisible: l’últim CD d’un cantant suposadament conegut. Semblava una empresa fàcil, així que vaig apurar una mica el temps en visualitzar imatges anacròniques d’expositors inacabables de discos i compact discs. Cras error el meu.
Confiat, a última hora vaig decidir entrar en un hipermercat per adquirir l’obra musical, però el primer revés el vaig sofrir quan vaig haver de preguntar a un dependent per la secció de cedés, ja que vaig ser incapaç de localitzar els lineals a aquest efecte. L’empleat em va dirigir a una àrea minúscula on quasi no hi havia gènere, una insignificança comparada amb l’extens espai que antany es dediqués a la fonografia (si se’m permet el vocable passat de moda). Poden imaginar que no vaig trobar l’objecte de la meva cerca. A partir d’aquí, vaig iniciar una carrera contrarellotge per a complir amb el meu amic, incloent visites i trucades a les poquíssimes botigues que encara es dediquen a la venda de música en format material. “Està esgotat, en espera de nova remesa” (em van dir), per la qual cosa –a la desesperada- vaig acudir al centre comercial per antonomàsia en aquest país. I encara que la secció de discos compactes ha sofert una més que apreciable liposucció, per fi vaig poder comprar la capseta de plàstic per a atendre el meu compromís.
La transformació del negoci de la música és un exemple paradigmàtic del canvi accelerat que vivim. Així com la terra gira al voltant del Sol a una velocitat de 28,9 km/s, sense que siguem plenament conscients, el món és un cavall desbocat que no respecta tradicions, passats ni velles glòries. Podem ignorar-ho, fins i tot maleir-ho, però això no evitarà el galop infernal de l’equí. Qui no sàpiga adaptar-se al tempo prestissimo descavalcarà subreptíciament i sofrirà una caiguda onerosa en forma de pèrdua de competitivitat, mercat, ocupació, ingressos i clients.
Si ho pensem bé, la història ens brinda infinitat de casos sobre la crua realitat heraclitiana: la substitució del cavall pel vehicle a motor, la desaparició de la màquina d’escriure davant l’ordinador, la carta a les mans del correu electrònic, les fletxes ridiculitzades pels míssils balístics … Em ve a la ment una tira de còmic de Mafalda: un locutor en la ràdio se sorprèn de l’enorme evolució de l’ésser humà des de l’atàvic llançament de pedres o fletxes fins a les modernes armes del moment, davant de la qual cosa Mafalda postil•la: “I que poc han canviat les intencions”. Efectivament, aquesta és la clau: es transformen els mitjans, però les emocions de l’ésser humà, els seus anhels i desitjos, romanen invariables.
Si és vostè un empresari o emprenedor, oblidi’s dels formats, no s’obstini a mantenir-los tret que vulgui convertir-se en un romàntic arruïnat. Pensi seriosament què mou a les persones, quines emocions operen darrere de la compra d’un article. Ahir adquiríem vinils, després cedés i avui subscripcions per a escoltar la nostra música preferida en streaming. Ningú sap quina serà la manera en el futur de gaudir de l’art representat per la deessa Euterpe, però em sembla irrefutable que el desig d’omplir les nostres vides de sons, lletres, harmonies i melodies sobreviurà a quants formats inventem en anys esdevenidors. Qui sap captar l’essència de l’ésser humà, amb les seves misèries i genialitats, pot reinventar-se una vegada i una altra. Qui s’aferra a una manera particular i immutable de satisfer les necessitats (materials o espirituals) dels seus clients, queda superat, desfasat i postergat per un mercat irreverent amb els èxits del passat (recordi als gegants Kodak, Blockbuster, Olivetti o Galerias Preciados). D’aquesta llei universal no se salva ni l’altre temps omnipotent religió catòlica, que bé farà de revolucionar les seves obsoletes institucions si pretén atreure nova clientela (que la de sempre va disminuint per mera demografia), amén dels corretjosos competidors que li arrabassen quota de mercat.
Potser pensarà que he perdut la xaveta, cosa que bé podria haver esdevingut en la meva cerca eixelebrada del CD al•ludit anteriorment, però li recomano una pràctica molt saludable: fagociti´s a si mateix, enginyi nous formats que superin i canibalitzin el seu reeixit negoci, avanci’s a la seva competència (i als productes o serveis substitutius que apareixeran amb seguretat). Si no ho fa vostè, no tingui cap mena de dubte que hi haurà qui ho faci. L’èxit passat o present no garanteix en absolut el futur. Ja ho va deixar escrit el gran poeta libanès Khalil Gibran: “Ahir no és sinó la memòria d’avui, i demà és el somni d’avui”.
Inicialment publicat a Indicador de economía.
