Fa alguns anys vaig tenir l’oportunitat de conèixer a un alt executiu que solia finalitzar les seves intervencions, davant el nodrit fòrum de responsables de la seva companyia, amb una frase que es va convertir en sant i senya del seu lideratge, a més de soflama impulsora del canvi cultural que tant precisava aquella empresa: “La necessitat crea l’oportunitat”. Una sentència tan enginyosa com irrebatible.
Passejant pels ravals del meu poble natal, em va venir a la ment aquest pensament i, per algun motiu, es va associar amb el record d’una situació molt complicada que vaig viure en els primers compassos dels anys 90, a cavall entre la borratxera olímpica i la ressaca que, inexorablement, va esdevenir en forma de crisi de demanda. Conservo el vívid record de les meves visites comercials per lúgubres polígons industrials replets de naus buides en lloguer.
En aquest context, va esdevenir que una humil empresa va perdre el seu major i millor client, en bona part a conseqüència d’un competidor l’argument bàsic del qual era el preu, si bé s’hauria de reconèixer que va haver-hi algunes altres raons relatives a la percepció que tenia el client sobre el descens de la qualitat del servei prestat.
El propietari d’aquell negoci va despertar bruscament del confortable somni per a submergir-se en un malson que presagiava el final de la seva aventura empresarial. La necessitat apressant de tirar endavant va crear l’oportunitat: era el moment de l’estratègia, encara que allí ningú pronunciés aquest vocable. I era el temps de les iniciatives valentes i decidides que només aquell home podia prendre com a màxim responsable del destí de l’empresa.
Contra tot pronòstic, va refusar seguir el camí de la competència feroç i va prendre una senda tan il·lusionant com inhòspita i incerta. Però heus aquí que algunes d’aquelles decisions estratègiques no sols van salvar l’empresa, sinó que la van propulsar cap a un esplèndid període de creixement en vendes i marge. L’audàcia (si li hagués anat malament diríem la temeritat, és clar) d’aquell home li va portar a invertir més en assegurament de la qualitat, atenció personalitzada al client, noves i més àmplies instal·lacions i incorporació de personal amb talent. I va tenir molt de mèrit en un moment en el qual el cos demanava exactament el contrari, és a dir, deixar-se arrossegar per la competència a la tolla on massa granotes es barallaven per la minvant porció de terra humida.
Per pura necessitat, el propietari i el seu equip van posar en qüestió algunes veritats i assumpcions del sector, la qual cosa va permetre accedir a nínxols de mercat abans no considerats, també a plantejar un altre tipus de serveis que no semblaven formar part de les creences compartides pels competidors. Sembrant amb molta paciència, tenacitat i confiança, va ser qüestió de temps (no gaire) que l’empresa descobrís una tolla verge d’aigua cristal·lina molt més extensa i profunda que la superpoblada per anurs.
Vist amb la perspectiva del temps, i atès que els toros es veuen millor des de la barrera, algú podria pensar que la solució era molt evident, de manera que no va tenir gran virtut… No obstant això, havia d’abundar la miopia empresarial en aquell temps, a la vista que la competència es va enfonsar en pocs anys mentre el nostre intrèpid directiu recollia els guanys de la taula de joc. Permeti’m, doncs, concloure amb el gran Peter Drucker, qui ja ho va expressar d’una manera tan senzilla com irrefutable: “Sempre que veus un negoci pròsper, algú ha pres una decisió valenta”.
Inicialment publicat a Indicador de economía.
