Una de les meves primeres experiències laborals va tenir per escenari una petita empresa que prestava serveis principalment al sector bancari. En plena dècada dels vuitanta, la meva sofisticada entrevista de selecció pràcticament va consistir a comprovar que el candidat (és a dir, un jove universitari interessat a guanyar una mica de diners per a pagar els seus estudis) tenia braços i cames, útils tots ells absolutament necessaris per a dur a terme la meva missió. Vull pensar que el meu entrevistador, qui fet i fet  seria el meu cap durant aquell calorós estiu, tenia interès per conèixer els meus skills, però en un temps en el qual era luxe sentir el vocable “competències”,  no calia esperar exquisideses. No obstant això, aquell home – el gran mèrit del qual per a ocupar la posició de director d’oficina era ser el germaníssim del propietari- em va mirar als ulls, com intentant desxifrar els meus pensaments, i va dir: “Aquí es requereix molta responsabilitat per la mena de client que tenim. Sembles un xaval formal, així que confiaré en tu”.

Després d’un parell de dies de formació pràctica amb el titular al qual havia de substituir durant les seves vacances estivals, em vaig enfrontar al meu primer dia de treball. Si la part de preparació em va portar dues o tres vegades el temps que hagués necessitat el meu formador, l’execució es va convertir en un veritable suplici (que es va allargar durant gairebé tot l’estiu, per a ser franc). Va ser tal l’esforç i desgast físic sofert que vaig decidir descansar aquella tarda nit, un divendres, per a completar el treball l’endemà. El meu cap, aquell que m’havia donat la seva confiança, va trucar aquest mateix divendres a la tarda a l’oficina per a preguntar per mi. Li van explicar que havia sortit molt tard i probablement estaria dinant (encara que més aviat era hora de berenar). No satisfet, va tornar a interessar-se més tard, i en comprovar que encara no havia tornat, va agafar la seva Vespa i es va apropar al meu domicili. Va voler la casualitat que no hi hagués ningú a casa, perquè havia sortit amb el meu pares a visitar a la meva germana (sens dubte necessitava desconnectar breument de l’intens treball matinal). En una època sense mòbils, el meu cap es va desesperar i va posar a tota la quadrilla de l’oficina a buscar-me per la ciutat. Finalment, un dels companys va donar amb mi i em va avisar: “El cap està descontrolat, com que no has anat aquesta tarda? Ell pensa que l´has traït”.

Però no em va dir que confiava en mi? En tot el matí no s’havia preocupat de saber com m’havia anat en el meu primer dia, ni a quines intempestives hores vaig poder anar a dinar. Ara bé, això que no estigués en l’oficina a la tarda va enterrar la pretesa confiança atorgada, i li va fer veure fantasmes on només hi havia una persona esgotada física i mentalment però compromesa fins al final de l’estiu, com de fet així va ser. Quan ens vam trobar dilluns següent, sabent ell que jo havia passat gairebé tot el dissabte planificant el treball per al primer dia de la setmana, va somriure i, posant-me una mà sobre l’espatlla, va pronunciar aquestes paraules: “El divendres a la tarda no vas venir”. “Vaig pensar que confiaves en mi -li vaig respondre-, vaig passar tot el dissabte aquí en l’oficina”. Jo esperava alguna cosa semblant a un reconeixement a l’esforç ímprobe que havia realitzat, però va resoldre la conversa de tal guisa: “Em paguen per vigilar que feu el vostre treball”.

Potser vostè pensa que li parlo d’historietes de fa trenta anys, que avui dia les relacions en les empreses es regeixen per altres patrons més concordes amb els temps. I, a la vista dels innombrables webinars que ens han inundat aquests mesos de confinament, semblaria evident que els líders han de brindar confiança als empleats si esperen obtenir compromís. Però no oblidi que, en el moment en què va ocórrer l’anècdota, Abraham Maslow, David McClelland, Douglas McGregor i Frederick Herzberg ja eren els avis de les teories de la motivació. Ai, tant d’esforç en la cerca del Sant Greal de la satisfacció en el treball i el seu efecte en la millora de la productivitat, i resulta que som com Sant Tomàs!: Hem de veure per a creure, o si m’ho permet, controlar per a confiar (expressió en si mateixa paradoxal, perquè quin mèrit tindria ser creient si es pogués demostrar empíricament l’existència de Déu).

Si li sembla que exagero, fa uns dies em vaig desdejunar amb el següent titular de Computer Avui: “Es tripliquen les empreses que espien als seus teletreballadors”.  En una entrevista concedida a The New York Times, Dave Nevogt, fundador i director executiu de Hubstaff (“empresa dedicada a fer seguiments en profunditat dels moviments dels empleats a cada segon”), va assegurar que des del març passat ha triplicat usuaris (i suposem vendes). Sí, que diu el celebèrrim bolero Volver, immortalitzat per Carlos Gardel, que trenta anys no és res, però un en la seva ingenuïtat hagués esperat l’extinció dels caps que amaguen la seva inseguretat i incompetència darrere del convenciment que són la reencarnació de Cèrber vigilant l’entrada al Hades, o en altres paraules, que els paguen per vigilar. I em dono amb un cant en les dents si no afegeixen: “I a tu no et paguen per pensar”.

Inicialment publicat a Indicador de economía.