El pronunciament de coronel Rafael de Riego, i el conseqüent triomf de la revolució liberal de 1820, va obligar a l’ínclit Ferran VII “el Desitjat” a jurar la Constitució de Cadis, el 10 de març, servint-se d’una frase mítica que, coneixent la seva inclinació absolutista, ja sonava en aquell moment sarcàstica, artera i hipòcrita, com desgraciadament va resultar fet i fet: “Marxem francament, i jo el primer, per la senda constitucional”. I així a ningú va haver de sorprendre la seva abraçada -tres anys més tard- a les tropes reaccionàries europees, “els Cent Mil Fills de Sant Lluís”, tot i que hi ha qui -al referir-se a l´anomenat exèrcit- es recorda de les seves mares (que havien de tenir totes elles una moral distreta).
Vostès es preguntaran a què carai ve aquesta anècdota històrica, què m’ha mogut a escriure-la en una secció dedicada a l’economia i els negocis. Veuran, estava pensant en aquests temps líquids, de canvi tecnològic accelerat, incert, ambigu i extraordinàriament complex. (Permeteu-me fer una anotació al marge: un sempre pensa que la seva època és extraordinària en termes històrics, tot i que hi ha una certa distorsió egocèntrica i cognitiva: els meus avis van passar de desplaçar-se en ruca per camins polsosos a veure volar el Concorde, gaudir de la modernitat del Talgo, contemplar l’arribada de l’home a la Lluna o viure en un sistema liberal, una dictadura, una república, una revolució social, una guerra civil, una altra dictadura i finalment una democràcia. Si això no és disrupció i adaptació a l’canvi …)
El mètode com a panacea
Davant un panorama de transformació digital i falta de certeses, busquem desesperadament un estri, un truc, una metodologia que ens permeti sortir de l’angoixa davant un futur impredictible. Com modes tèxtils que pretenen investir-nos de personalitat, nombroses metodologies apareixen com bolets en el panorama empresarial, prometent El Dorado, un mètode que ens permeti superar la por al desconegut i predir el futur. Així pervertim interessants eines, com Agile, Scrum o la gamificació, i les investim de màgia, tal com els nens confien en solucions fantàstiques per a la sublimació dels seus desitjos.
Tots els esforços per crear una comunitat d’aprenentatge cauen en sac trencat quan la intenció de l’alta direcció és donar aparença de canvi: Encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda. Si no hi ha honestedat, les persones acaben decebudes i desmotivades, ja se sap que importa el que es diu, però es creu en el què es veu realment (em podeu acusar de ser santomasià). Hi ha organitzacions que han canviat color de parets, espais i fins i tot s’han col·locat futbolins, però es van oblidar d’apartar caps tòxics, egòlatres, sociòpates i gestors miops de la misèria (també la moral i ètica).
Tornar a l’essència
La manca de sentit embussa les artèries d’una organització fins convertir-la en lloc inhòspit on malbaratem el temps, retallem la creativitat i ens convertim en actors que interpreten papers, sempre atents al càlcul del què és políticament correcte. Perdem espontaneïtat, frescor i, per tant, la nostra millor contribució des de l’autenticitat de qui som.
Podem transformar la tecnologia d’una organització, però si no hi ha un canvi real en la cultura (sistema de creences i valors), les metodologies fracassen estrepitosament. Cal tornar a l’origen, a l’essència: Quin és el propòsit de l’organització? Cal dotar de sentit a l’empresa, transcendir el pur mecanicisme de funcions i organigrames, per compartir una idea, un anhel que doti de plenitud a les persones que integren i treballen en aquesta organització.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
