Admiro profundament l’heroïcitat de qui posa en risc el seu patrimoni per construir un projecte empresarial modest que, potser amb el temps, esdevingui una empresa de respectables dimensions. Em trec el barret davant aquesta estirp insuficientment valorada que treballa amb afany i tenacitat per aconseguir el miracle de la supervivència en un món inexorablement competitiu.
Tinc la sort de compartir bona part del meu temps amb gent que porten l’emprenedoria en el seu ADN, que tenen la virtut d’imaginar noves possibilitats, que veuen l’oportunitat on altres només adverteixen calamitat (si em permeten parafrasejar a l’inefable Winston Churchill). Homes i dones, amb olfacte per detectar necessitats i empenta per oferir al mercat la seva solució (no sempre amb encert), que perseveren sense descans perquè la recerca del “Sant Grial” del negoci és la seva pròpia essència.
Sovint em reconeixen: “Potser no sóc la persona més apropiada per gestionar la meva empresa”, una cosa que em sorprèn gratament per la humilitat que expressa en boca del fundador d’una companyia. Reconèixer que necessites ajuda per donar un nou impuls al teu projecte té molt de mèrit, però sobretot parla de la intel•ligència empresarial de qui busca consell en moments de canvi i transformacions de calat.
M’agrada repetir aquesta metàfora: a les empreses els fa mal l’estructura quan creixen ràpid, així com l’adolescent es queixa de dolor ossi en el seu estirament. Aquest és un moment crític en el desenvolupament vital d’un projecte empresarial, ja que es tracta del preàmbul de l’adultesa, i a imatge i semblança de l’ésser humà, una mala gestió d’aquesta època convulsa de canvis físics, mentals i emocionals pot condicionar negativament el futur. He conegut negocis incipients, amb gran futur, malmesos per la falta d’habilitat dels seus propietaris per envoltar-se de bons consellers.
No ignoro que dins de qualsevol empresa trobem persones que poden (i haurien) assessorar a qui es juga els seus diners, però al menys per la meva experiència, la realitat és que ocorren una sèrie de fenòmens contraris a aquest desideràtum. En moltes ocasions, el directiu vol complaure el propietari, a més de no arriscar la seva còmode posició, així que no conrea l’art de posar cascavells al gat. D’altra banda, hi ha l’efecte mimètic que es produeix amb el temps: la cultura va assimilant a tot aquell que inocula el seu aire, de manera que -al pas dels anys- el revolucionari s’amansa i el manso, hiverna.
Per contra, el consultor sempre està de pas, la seva missió és aconsellar amb honestedat i franquesa a l’empresari que contracta els seus serveis: Ha d´explicar el que veu i sent amb l’objectiu d’ajudar al seu client a prendre decisions eficients en funció de la visió estratègica de l’empresa. Un gran professional i amic em va explicar aquesta anècdota: “El propietari em cridava amb freqüència al seu despatx per saber què pensava sobre un assumpte, llavors jo li preguntava: ‘¿Vostè què vol que li digui: el que li agradaria sentir o la meva opinió franca? ‘Sempre em demanava que fos sincer “.
Desgraciadament, l’èxit passatger sol menysprear la fal•libilitat i tendeix a produir una espècie de ceguesa i sordesa selectiva que dificulta l’acceptació del que no encaixa amb els nostres desitjos. Convé recordar aquella cançó de Héroes del Silencio que deia: “Et sents tan fort que penses que ningú et pot tocar”. La veritable heroïcitat d’aquests constructors de somnis és la humilitat per escoltar el que no es vol sentir.
Inicialment publicat a Indicador de economía.
