La meva generació va ser bombardejada sistemàticament per còmics, pel·lícules i sèries de televisió d’herois, majoritàriament individuals, com Mazinger Z, Superman, Spiderman, l’increïble Hulk, el gran heroi americà, Batman, Capità Amèrica, Iron Man, etc. En general es tractava de persones que, per atzars de la vida o de la ciència, esdevenien l’última esperança per a una societat atacada per la corrupció política, la indolència policial, l’ànim de lucre immoral o la perfídia d’algun personatge sociòpata. Aquest súper-home (proliferava el gènere masculí) és el salvador ètic, empàtic, just i generós que es juga la pell un cop i un altre en benefici de l’atribolat ciutadà anònim.
Aquesta idea que necessitem un ésser extraordinari, que ens protegeixi del món hostil, ve de lluny i ha impregnat tots els àmbits de la vida social. Encara recordo allò que es cantava quan Johan Cruyff va aterrar a Barcelona el 1973: “Ha Vingut un holandès, ros i blanquet, ros i blanquet, per salvar el Barcelona, perquè no baixi a Segona, fum, fum, fum”. Quan era nen tenia per cert que el dia que Cruyff no jugava els punts volaven, tot i que el rival semblés assequible.
Avui les empreses no poden sobreviure amb aquest esquema de líder omniscient i omnipresent, no es guanyen batalles a la manera del Cid Campeador, i la trista realitat és que hi ha una crisi generalitzada de líders creïbles. Líders de carn i ossos que, des de la humilitat, reconeixen les seves limitacions, dubtes i debilitats. Homes i dones que no són indefectibles, perquè la credibilitat no es construeix sobre els fonaments de la infal·libilitat – errare humanum est-, sinó sobre valors humans robustos que aguanten el pal més gran quan el temporal s’emporta la impostura de líders de cartró i pedra. La dissonància cognitiva del cap provoca metàstasi en l’organització: la manca de coherència entre el que es diu i el que es fa precedeix el descrèdit, primer internament, però a la fi transcendeix al mercat.
Les empreses necessiten líders al servei dels seus equips i dels clients, que tinguin visió estratègica i sàpiguen comunicar-la. Homes i dones ordinaris (bones persones en el bon sentit de la paraula, que diria Antonio Machado) que dotin de sentit (especialment el comú) i ànima a les seves empreses, que inspirin amb les seves paraules, però sobretot amb els seus fets, que prediquin amb l’exemple i defensin aferrissadament els valors compartits. Líders, en definitiva, fal·libles però creïbles.
Encara que m’acompanya una tendència innata a l’optimisme, admeto que, invariablement, sempre hi ha qui té un punt de vista menys edificant de l’ésser humà, i així Albert Camus va afirmar que “la gent mai està convençuda de les teves raons, de la teva sinceritat, de la teva seriositat o els teus patiments, excepte si mors “. En la meva defensa diré que, tot i així, no oblidin que un bon líder no espera culte ni homenatge, al contrari, el líder creïble sap que està de pas i treballa per als altres, mai per alimentar el seu ego personal.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
