En el desenvolupament de la meva activitat professional, escolto amb molta freqüència frases com “tenim problemes de comunicació” o “ens fa falta comunicar-nos millor”. Temàtica recurrent, on n’hi hagi, la dificultat per a entendre’ns en el món laboral és perfectament extrapolable a l’inefable món de les parelles sentimentals, les famílies, les comunitats veïnals, i un llarg etc.
Fa uns dies, mentre impartia un taller d’habilitats comunicatives a un grup de professionals, una de les participants va afirmar: “La comunicació ho és tot”. I, en un cert sentit, tenia raó, perquè sense comunicació no seria possible la col·laboració i la confiança entre les persones. No obstant això, el perill de crear categories tan genèriques és que se’ns fa molt difícil separar el gra de la palla, de manera que invoquem respostes també generals, i això no ens ajuda en absolut a millorar la comprensió de l’acte comunicatiu.
Si disseccionem el galimaties que tenim entre mans, podem observar que invariablement ens trobem amb determinades barreres que obstaculitzen, quan no impedeixen, una comunicació franca, clara i eficient. Algunes d’aquestes dificultats tenen a veure amb els espais físics, per això no és fútil l’estudi de l’arquitectura i disseny d’espais laborals per a analitzar una concreta cultura organitzacional. És obvi que, en oficines obertes sense obstacles físics (diguem mampares, portes, parets, armaris, cortines, etc.), facilitem la relació inter i intradepartamental. Les sitges mai van servir per a compartir i cooperar.
Un altre mur és el psicològic. Em refereixo a la desconfiança i al temor que s’instal·len en moltes organitzacions. Quan tothom evita dir el que pensa realment, estem en el brou de cultiu favorable per a la proliferació de la hipocresia, la falsedat i el postureig. Per la meva experiència professional sé que la falta d’autenticitat dins d’una companyia acaba traspassant a l’exterior, per molt community manager que s’esforci per fer-nos veure el blanc negre.
Més enllà d’altres dificultats que tenen a veure amb la falta de competències tècniques, vull ressaltar la importància de la voluntat, l’interès genuí pels altres. Per a comunicar bé és absolutament necessari deixar de mirar-nos el melic i aixecar la vista cap a l’altra persona, perquè per a transmetre es requereix posar en joc les emocions (no sols el raciocini), despullar-se dels prejudicis i biaixos cognitius per a empatitzar sincerament amb qui tenim davant. Afortunadament disposem d’una eina tan potent com poc reconeguda i utilitzada: parar esment, escoltar.
Per algun motiu la naturalesa va dotar als éssers humans amb dos ulls, dues orelles… i una sola boca. Si vostè desitja comunicar amb brillantor, comenci per una cosa tan simple com interessar-se per les motivacions i les circumstàncies del seu interlocutor. Observi, escolti, pregunti, entengui abans de dictaminar. A mi em passa que quan parlo no escolto, així com que quan jutjo no em poso en pell aliena. En tot cas, recordi la sentència del gran Peter *Drucker: “El més important de la comunicació és escoltar el que no es diu”.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
