El 1972 es va estrenar L’aventura del Posidó, dirigida per Ronald Neame i protagonitzada per Gene Hackman. La cinta, que es pot emmarcar dins del cinema de catàstrofes que va estar molt en voga en els anys 70, relata l’accident que pateix un gran transatlàntic quan un sisme submarí provoca una onada gegant que col·loca el vaixell cap per avall. Els 1.500 passatgers, que celebren el cap d’any en el luxós menjador, aviat són conscients de la gravetat de la situació, així que es produeix la discussió entre dues posicions diametralment oposades: la majoria, que decideix quedar-se dins l’habitacle a esperar ajuda exterior, i un petit grup, liderat per un predicador poc convencional, que assumeix la seva pròpia responsabilitat per trobar una sortida.
No és difícil traçar un paral·lelisme entre aquest film i la situació delicada, i en molts casos crítica, que experimenten les nostres empreses en aquests moments. Hem rebut un impacte exterior inesperat que ha capgirat la nostra realitat. Ningú no havia previst en el seu pla de contingències aquesta circumstància, però aquí la tenim amenaçant la nostra pròpia supervivència. Què fer quan les receptes del passat ja no ens serveixen? Com enfrontar-nos a un enemic invisible que ha enfonsat les nostres previsions de vendes i beneficis?
La pel·lícula ens il·lustra sobre dos tipus d’actituds vitals en temps d’incertesa, quan la por i la inseguretat ens tenallen: seguir a la majoria (mal de molts, conhort de bèsties) o agafar el bou per les banyes. Potser vostè pensi que explorar un camí inhòspit és molt arriscat, però què em diu de recórrer un camí fressat, o fins i tot quedar immobilitzat pels propis temors. Moltes vegades, qui no s’aventura s’acaba condemnant, i el veritable sentit d’emprenedoria no marida bé amb l’aversió al risc.
Resulta molt interessant observar el paper que juga el lideratge en la història del Posidó per extreure sucosos ensenyaments. El reverend Frank Scott (Gene Hackman) no espera assegut al fet que Déu (llegiu providència, Administració pública o subvencions) escolti les seves súpliques i faci el miracle de emparar-los; tot el contrari, ell entén que les persones són responsables del seu propi destí i només una acció audaç els permetrà seguir amb vida. Gairebé a la fi del llargmetratge, és el mateix líder -al servei dels altres- qui se sacrifica a favor de la salvació del grup.
Estem en un punt crític de no retorn. Dues opcions s’obren davant la nostra mirada: esperar que algú vingui a rescatar-nos (que tot torni a ser com abans, que el vaixell miraculosament es col·loqui cap per amunt) o creure que el quadern de la vida l´escrivim cada dia, amb les decisions que prenem, i il·lusionar als nostres equips amb el repte de superar l’adversitat i construir el nostre propi futur. Com tan encertadament ens va llegar Antoine de Saint Exupéry, “si vols construir un vaixell no comencis per buscar fusta, tallar taules o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l’anhel de la mar lliure i ample”.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
