En els primers compassos dels anys 90, i a l’abric d’una recerca en l’entorn universitari, em vaig proposar demostrar una hipòtesi que em rondava pel cap des de feia temps: “Les noves tecnologies de la informació i la comunicació permetrien que un percentatge significatiu dels empleats treballessin des de casa seva, de manera que la separació del temps de treball i oci, creada per l’era industrial, es difuminaria”. Creguin-me que en aquell temps era molt aventurat dir una cosa així, fins al punt que un dels directius que vaig entrevistar en aquell temps –alt càrrec en una multinacional del sector assegurador- em va etzibar amb estupor: “Com vols que teletreballem si truco des de Barcelona a Hospitalet (de Llobregat) i la línia telefònica sembla un viver de grills!”.
L’ésser humà mostra dificultat per a imaginar el futur, i quan ho fa es basa en marcs culturals del seu propi present. Serveixi com a exemple les pel•lícules de ciència-ficció dels anys 50 i 60, on observem enginys mecànics futuristes, però les relacions interpersonals es regeixen pels mateixos paràmetres culturals patriarcals del moment (qui prepara el menjar amb aparells molt sofisticats és la dona, per descomptat). A la incapacitat per a engiponar un futur desprovist de biaixos cognitiu-culturals, s’uneix la força del nostre cervell reptilià, que monopolitza l’atenció quan el pànic ens tenalla.
Però la història de la humanitat ens ensenya, sense cap dubte, que sempre hi ha un dia després: N’hi va haver després de la Guerra Civil espanyola, la II Guerra Mundial, la grip espanyola de 1918, el crack del 29, la pesta negra de l’edat mitjana (que va liquidar a un terç de la població europea, és a dir, uns 25 milions d’ànimes), etc. Però també s´esdevé amb les èpoques daurades: la Gran y Felicísima Armada (més coneguda irònicament, en la pèrfida Albió, com a Invencible), l’Imperi romà, el Barça de les 5 copes de Ladislao Kubala, els feliços anys 20… Com lacònicament va sentenciar Jaume Balmes, “les coses belles són peribles i els bells temps són efímers”.
En aquestes latituds no ens distingeix la nostra habilitat per a conjugar el verb planificar, tenim un esperit més lliure i burleta que estima la improvisació i aplaudeix la genialitat espontània. En termes musicals diríem que ens acomoda més el flamenc que la sonata del classicisme alemany del s. XVIII. Certament, en el nostre patrimoni cultural opera la creença en salvadors, herois o el recurs a la providència (la idea que Déu proveirà, segons se’ns diu en Filipenses 4.19). Així les coses, qui més qui menys caminem com a pollastre sense cap intentant recompondre la nostra quotidianitat. (Qui m’ha robat el mes d’abril, cantava fa anys el poeta del mundà, Joaquín Sabina.)
Encara que les decisions urgents ens consumeixin el temps i l’energia, ara és el moment de pensar en el dia després: quines estratègies impulsarem per a recuperar els nostres negocis; quins plans d’acció comercial ens permetran vendre millor; quina serà la forma més intel•ligent d’organitzar-nos; com controlarem eficientment despeses i inversions; o com fugirem dels clients morosos com a ànima que porta el diable. En aquests temps d’incerteses, convé parar esment a les paraules de William Shakespeare: “L’home caut mai deplora el mal present; empra el present a prevenir les afliccions futures.”
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
