Opinió crítica sobre connectar talent, projectar eficàcia d’Alicia Pomares
Alicia Pomares és una de les professionals que més saben de transformació digital, talent i RR.HH 2.0 al nostre país. Amb una sòlida formació en Psicologia Clínica i Psicologia de les Organitzacions, extensa experiència com a docent i arxiconeguda en el món de la consultoria (és sòcia-directora de Humannova), l’autora de Connectar talent, projectar eficàcia és sens dubte una veu totalment autoritzada per parlar sobre els vertiginosos canvis que el món de les empreses estan vivint.
El llibre que ens ocupa va veure la llum l’any 2015, el que li dóna encara més valor, si és possible, pel seu marxamo absolutament pioner i premonitori dels temes candents que, quatre anys més tard, ocupen als departaments de persones de les empreses més importants del món: Tecnologia (la revolució digital), gestió del talent, innovació, lideratge, compromís, etc. El títol ja és, en si mateix, tota una declaració d’intencions, ja que la tecnologia és un mitjà que hem d’aprofitar per connectar el talent. Pomares -molt encertadament- entén la transformació digital com una oportunitat per transformar les cultures empresarials postindustrials basades en models organitzatius en decadència.
L’estil de l’autora és realment directe, sense embuts, concís i al servei de l’entesa tant del versat en la matèria com del neòfit. Cal agrair l’esforç d’Alicia Pomares per estructurar el text de manera lògica i comprensible, el que facilita la lectura, a més de l’atenció als punts crítics i els conceptes clau. M’agradaria destacar l’encert d’estructurar cada capítol de la següent manera: Títol, entradeta, subtítols, cos teòric, conclusions / reflexions finals, exemple pràctic.
Algú podria pensar que l’obra no té profunditat en algunes parts, tot i que -en la meva modesta opinió- sempre trobem el camí a seguir, les característiques principals de cada capítol en què es divideix l’assaig. Certament no és fàcil observar tan alta capacitat de síntesi en temes de tal complexitat, i amb tantes arestes, com els que ens ocupen. (He de suposar que l’àmplia experiència docent i pedagògica de Pomares ha jugat un paper decisiu en aquesta competència redaccional.)
El llibre recorre diversos assumptes clau: la cultura 2.0 de les organitzacions del s. XXI, les fórmules per connectar talent, els nous entorns d’aprenentatge, la gestió d’equips 2.0, el lideratge en les organitzacions connectades, el paper de les emocions en les empreses a l’avantguarda, la marca personal, les competències necessàries per als nous temps, com lidiar amb la infoxicació i les tendències de RR.HH per al futur immediat, és a dir, ara.
Voldria destacar l’encert d’Alicia Pomares en concloure cada capítol amb un exemple pràctic narrat en primera persona per responsables de RR.HH d’importants empreses, el que ens permet enllaçar la teoria amb la pràctica. Al meu parer, l’obra cobra moltíssim més interès i valor gràcies a l’exposició d’aquests testimonis. Un altre detall summament meritori és la inclusió, cap al final, d’una infografia (d’Alfredo Vela) del propi contingut de l’llibre: no només ens il·lustra sobre el capítol dedicat a la infoxicació i les dades, sinó que a més ens ofereix un resum molt apreciable centrat en les 10 tendències de la gestió del talent.
En conclusió, Connectar talent, projectar eficàcia és un assaig que es va avançar al seu temps i manté la frescor original, de manera que no ha quedat ni de bon tros obsolet pel pas d’aquests quatre anys (que en els temps que corren és gairebé una eternitat). Aconsello la seva lectura, no només pel contingut estricte, sinó especialment perquè albiro una construcció teòrica que s’insinua entre línies: la necessitat de cedir el protagonisme a nous models organitzatius que facilitin la superació dels actuals paradigmes empresarials. Com bé assenyala l’autora, “necessitem noves organitzacions amb cultures diferents per afrontar els canvis (…) les organitzacions de segle XXI haurien de ser obertes per a adaptar-se i sobreviure”. No sembla factible gestionar la transformació digital amb cultures organitzatives dissenyades per a un món postindustrial (en terminologia de Daniel Bell i altres) que desapareix ràpidament. La icona de la revolució científica, Albert Einstein, ja ens va dir que “no podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear”.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona
