El 18 de maig de 1994, el Barça entrenat per Cruyff va sucumbir amb estrèpit davant el Milan a la final de la Copa d’Europa (4-0), en un partit en què els blaugranes no van tenir la més mínima opció. Aquella derrota va significar el final del conegut Dream Team que havia guanyat, entre altres títols, 4 lligues, una Recopa i la primera Copa d’Europa per als culers. A l’avió de tornada des d’Atenes, el Prim va entendre que l’equip estava davant un final d’era i va decidir renovar la plantilla. En dos anys van desaparèixer homes emblemàtics com Zubizarreta, Koeman, Salines, Eusebio, Goiko, Laudrup o Romario. Els que van venir a substituir-los (Busquets, Angoy, Eskurza, Kornéiev, Escaich o Sánchez Jara) no van millorar en absolut el nivell i els resultats van ser nefastos. Cruyff havia suposat que els èxits esportius es devien en major mesura al seu sistema de joc que al talent individual dels jugadors.
En cas que vostè pensi que el seu sistema organitzatiu és tan sublim que la capacitat, habilitats i intel·ligència dels col·laboradors són intranscendents, no apuri, hi ha mètodes infalibles per aconseguir que les persones de més talent d’una organització prenguin les de Villadiego. D’això tracta aquest breu article.
Comenceu per assegurar la iniquitat del sistema retributiu. No construeixi criteris que expliquin les diferències salarials, més enllà de la discrecionalitat i el caprici. Si així i tot el talent es resisteix a abandonar el vaixell, eviti que la seva organització mostri un propòsit amb el qual els empleats poguessin identificar-se; ni se li acudeixi fomentar valors que propiciïn l’orgull de pertinença entre els treballadors, ja que és difícil que les persones compromeses amb un projecte llancin la tovallola.
En cas que l’anterior no funcioni, opti per afavorir un ambient laboral tòxic, un infern al què ningú vulgui acudir. No li costarà si penalitza a qui es comunica honestament, si els posterga i vostè s’envolta de palmeros que li riuen les gràcies. Premiï i promocioni als mediocres que li fan sentir-se el rei o la reina del mambo, i tancament dels canals de comunicació directa amb els altres. No pregunti ni escolti, ni de bon tros tracti d’implicar els empleats en les decisions de l’empresa.
També li recomano que posi totes les dificultats imaginables perquè els seus treballadors puguin conciliar vida laboral i personal / familiar. Sigui inflexible amb els horaris, no permeti la feina des de casa sota cap concepte i fiscalitzi el presentisme. Sospiti de qui li demani unes hores lliures per anar a la funció de teatre del seu plançó o potser per arribar a temps a el concert del seu cantant favorit. No toleri que la persona de talent organitzi el seu propi temps de treball.
A hores d’ara, la seva plantilla ja tindrà una retirada al Barça post-Atenes, però si algun heroi encara aguanta, doneu-li el cop de gràcia: retalli el seu creixement professional, no li ofereixi nous reptes i, per descomptat, no inverteixi en la seva capacitació. Ja ho va dir Ciceró: “Dedicar-se contínuament a una mateixa cosa venç amb freqüència al talent i a l’art”. Si forma de manera continuada als seus treballadors, els estarà oferint un motiu per seguir al seu costat, així que li suggereixo el desterrament de l’aprenentatge com a estratègia en el seu business plan.
Si segueix els meus consells a peu de la lletra, puc prometre-li que el talent fugirà com ànima que porta el diable, de tal manera que, encara que vostè estigui més nu que una Llueca, cap supervivent s’atrevirà a posar en dubte la finor i luxe de les seves vestidures.
Inicialment publicat a la versió en paper del Diari de Tarragona.
