Fa més de dues dècades, aprofitant un vol de llarga durada, vaig devorar un assaig publicat al 1995 per Jeremy Rifkin. La fi del treball es va avançar certament al seu temps en diagnosticar l’adveniment d’una societat ultra-productiva i absolutament automatitzada on el concepte treball humà es trobava en un procés de ràpida descomposició. Tenint en compte el temps transcorregut des de l’aparició del llibre, i com la tecnologia ha accelerat el seu ritme amb la irrupció de la biotecnologia, la intel·ligència artificial o la ciència de les dades, cal destacar el mèrit de l’autor en la construcció de la seva hipòtesi.
La solució rifkiniana per a la liposucció del mercat de treball passava per la reducció de les jornades i els dies laborables, l’impuls de l’economia social (tercer sector) i la renovació de l’obsolet contracte social que va néixer fruit del pacte entre els diferents estaments i classes socials després de la segona guerra mundial, amb l’amenaça del comunisme com a teló de fons (i d’acer). En definitiva, les elits polítiques i econòmiques occidentals cedien un trosset de pastís al proletariat: sistema de seguretat social, regulació de les condicions de treball, assimilació dels sindicats com a garants dels drets de la classe treballadora, accés a la cultura i el coneixement, igualtat d’oportunitats, pensions… I així va néixer el Welfare State que va combatre, i finalment va vèncer, al fantasma que recorria Europa, tal com escrivissin Marx i Engels un segle abans.
Més de 25 anys després de la primera edició de l’obra, algunes de les propostes de Rifkin segueixen en el candeler, però no hi ha qui li posi el cascavell al gat. Hauran sentit parlar de la renda bàsica universal i el canvi de la fiscalitat (llegeixi’s avui dia la imposició de cotització social als robots), entre altres propostes que ja va concebre l’autor americà. Com és possible que continuem debatent sense escometre els grans reptes que té la humanitat davant els seus nassos? Ser conscient d’alguna cosa no significa necessàriament que es prenguin cartes en l’assumpte. L’ésser humà adult segueix en la seva infància quan es tapa els ulls per a no ser vist. I, al cap i a la fi, en la nostra creença que som éssers especials i gairebé divins, mantenim una fe indestructible en què la nostra tecnologia vencerà qualsevol obstacle arribat el moment: emergència climàtica, in-ocupació a escala gegant (perdonin el neologisme), pandèmies globals, escassetat de matèries primeres i aigua potable, etc.
Com hem arribat fins aquí?
Segons el relat mitològic cristià, el treball és un càstig celestial a l’altivesa de l’ésser humà, que s’atreveix a desobeir al Creador, perquè en el fons aspira ser Déu quan vol accedir al coneixement. El diable, que sempre va saber més per vell que per diable, havia de conèixer bé les febleses dels homínids, perquè amb molt poc esforç va temptar a Eva perquè convencés a Adán que l’ésser humà té lliure albir i no hi ha Déu que li pugui imposar una norma. L’expulsió del paradís va venir acompanyada de la coneguda frase bíblica: “Guanyaràs el pa amb la suor del teu front” (Gènesi 3.19).
Deixant de costat la misogínia inoculada en aquest relat de ficció, s’observa un paral·lelisme -gens casual- amb el salt de les societats recol·lectores-caçadores a les civilitzacions basades en l’agricultura i la ramaderia. Aquí, veritablement, l’ésser humà (almenys la immensa majoria) va haver de guanyar-se el pa amb la suor del seu front, els calls de les seves mans i la renúncia a la seva llibertat de moviment: les explotacions agràries van ancorar a les persones a un territori per a tota la vida. El preu a pagar era altíssim, però no hi havia una altra manera de produir excedents per a la creació d’una classe dirigent poderosa militarment i eficient en el control social.
Així va començar l’auto-esclavitud de la nostra espècie. Després ja vindria la revolució industrial (amb la inestimable ajuda del protestantisme) per a fer un pas més cap a la supremacia de la producció sobre el benestar de les persones. On va haver-hi cicles naturals marcats per les estacions, les estrelles, el sol i la lluna, es va imposar un artefacte mecànic que va subjugar a l’ésser humà i el va condemnar a córrer durant tota la vida sense cap possibilitat d’aconseguir el nirvana. Ja ho va deixar escrit per a la posteritat el músic Roberto Cantoral: “Rellotge, no marquis l’hores perquè embogiré… I el seu tic-tac em recorda el meu irremeiable dolor”.
Ara estem en un altre punt de la història, al final d’una llarga etapa en la qual el treball estructurava i dignificava la vida, en altres paraules, donava algun tipus de sentit a les persones. Fins i tot si les pròpies tasques laborals resultaven deshumanitzadores, les ideologies i relats religiosos imperants obraven el miracle que el patiment terrenal tingués la recompensa del paradís etern. Què farà la raça humana per a dotar de sentit a la vida quan les persones siguem absolutament irrellevants per a produir béns i serveis? En un món totalment automatitzat i robotitzat, a què dedicarem el temps lliure?, es preguntaria l’incombustible Perales. Suposarà la fi del treball la fi de la història? No sé si viurem suficient per a saber les respostes, i potser –com postil·laria la meva benvolguda germana- no vulguem conèixer-les. En tot cas, el futur no està predeterminat, sempre hi ha alternativa. A les nostres mans està.
Inicialment publicat a Indicador de economía.
